Combatre la desigualtat

Amb pocs dies de diferència s’han presentat dos importants estudis: un de CCOO de Catalunya, que alerta i denuncia la bretxa social existent, resultat de l’empitjorament generalitzat de les condicions de treball i de vida; l’altre, d’Oxfam Intermon que denuncia les dinàmiques econòmiques i polítiques, tant globals com nacionals, que condemnen a la pobresa un alt percentatge de la població, aquí i al món, i a la immobilitat social. 

No és l’atzar ni la casualitat els que han fet coincidir dues organitzacions en la denúncia de la cronificació de la pobresa i l’augment de la desigualtat i que les empeny a proposar alternatives. És la preocupació pels efectes socials, econòmics i polítics que provoca l’observació crítica d’una realitat en la qual, mentre la taxa de guanys empresarials i la riquesa nacional augmenten, la qualitat de l’ocupació i la qualitat de vida d’amplis sectors de la població no només no millora, sinó que empitjora.

Ambdós informes aporten moltes dades que deixen clara la magnitud del problema. Però també mostren la contradicció d’una acció política que no s’hi confronta. Com s’evidencia avui a Catalunya, una de cada quatre persones es troba sota el llindar de la pobresa mentre ens mantenim per sota de la UE en recaptació fiscal sobre PIB i arrosseguem un diferencial (negatiu) de 7 punts en despesa en protecció social.

La desigualtat i la pobresa no són mals divins als quals ens hàgim de resignar. Són la lògica conseqüència d’opcions polítiques i ideològiques que promouen, desregulant les relacions laborals i afeblint el poder sindical, la injusta distribució de la riquesa que el treball crea, i justifiquen, sacralitzant el mercat i la “llibertat” individual, el desmantellament dels mecanismes de promoció de la igualtat d’oportunitats i de compensació de les situacions de necessitat. El resultat és una profunda injustícia social que fa que els pobres ho segueixin sent, i que n’hi hagi cada cop més, mentre els rics seran cada cop més rics i es concentrarà cada cop més riquesa en menys mans.

Del 2008 al 2017, el 20 % de la població amb més ingressos ha passat d’acumular un volum de renda de 4,8 vegades superior de la que disposa el 20 % de la població amb menors ingressos, a 5,7. La disparitat d’ingressos condiciona un accés desigual a l’educació i a la salut i determina les relacions socials que s’estableixen basant-se en la diferent posició social de les persones: les persones en les posicions socials més baixes acaben sent excloses de les millors oportunitats d’ocupació i de promoció social. La població en els nivells socials baixos té dificultats per garantir als seus fills que una part dels beneficis que es deriven del creixement econòmic els arribin, en especial educació i capital social i, per tant, la mobilitat intergeneracional queda limitada. La desigualtat es cronifica. Qui es troba en posició de pobresa relativa és més vulnerable socialment i més fràgil emocionalment, com mostra la correlació negativa entre desigualtat i diverses variables com mortaldat infantil, esperança de vida, embarassos no desitjats, taxes d’abandonament escolar o incidència de malalties mentals, entre d’altres. Una realitat que té, a més, un clar biaix de gènere derivat d’una determinada forma d’organització social i la cultura patriarcal que la sustenta i de la feble resposta política integral.

Altrament, els sectors socials que acumulen major riquesa són també els que disposen de major poder polític, i això els permet la defensa i la promoció dels seus interessos i blindar la seva posició social. Aquesta situació genera dinàmiques socials contradictòries: d’una banda, consolida la situació d’exclusió social i de manca d’igualtat d’oportunitats; d’altra, dificulta la cohesió social afavorint el conflicte d’interessos i la inestabilitat social. L’exclusió social i la inestabilitat afebleixen la democràcia, en una espiral dissolvent que barreja l’augment de l’autoritarisme per imposar les polítiques antisocials amb el creixement de la desconfiança en les institucions representatives i, conseqüentment, de l’abstenció de la participació política activa dels sectors socials més perjudicats. I pot dificultar el mateix creixement econòmic, al desincentivar la inversió dels beneficis acumulats. 

La sortida de la crisi evidencia el creixement de la desigualtat i fa més punyent encara la percepció social d’injustícia. Del total de l’increment del PIB de l’economia espanyola, entre el 1r trimestre del 2007 i el del 2017, el 80 % ha remunerat el capital i el 20 % el treball, cosa que fa que els salaris perdin pes en la distribució de la riquesa del país. A Catalunya la taxa de població en risc d’exclusió social (2017) és del 24,8 % (amb un clar biaix de gènere: 25,6 % dones, 23,9 % homes). 

Hi ha múltiples causes imputables, tant al funcionament de mercat laboral, on la precarietat laboral i la pressió a la baixa dels salaris expliquen una taxa de pobresa laboral del 12,2 %, molt per sobre de la de la Unió Europea, 9,6 %, l’alta taxa d’atur (encara supera el 10 %, tot i la disminució, i som lluny del 7 % dels anys previs a la crisi) i la baixa cobertura de protecció (el 2017 el 70,3 % de les persones en situació d’atur no rebien cap prestació) i la bretxa de gènere en el repartiment global de les rendes salarials (23 % en termes anuals, dades del 2016); com a la insuficient despesa en protecció social, que a Catalunya l’any 2014 era el 21,3 % del PIB davant del 28,4 % a la zona euro, que explica que a la UE les transferències socials són capaces de disminuir en més de 8 punts la població en risc de pobresa fins al 16,9 %, mentre que a Catalunya amb un impacte de només 4,8 punts, la població en risc de pobresa un cop aplicades les polítiques socials és el 20 %.

Combatre la desigualtat requereix establir un paquet d’actuacions que permetin pal·liar les conseqüències que es generen en termes d’injustícia i ineficiència social. Però el que cal és, sobretot, atacar les causes que originen i augmenten les desigualtats 

Podem pal·liar les conseqüències compensant els desequilibris i promovent la igualtat d’oportunitats (prestacions assistencials, sanitat, beques, renda garantida, indemnitzacions per acomiadament, pensions alimentàries entre excònjuges, etc.). Però necessitem polítiques i marcs regulatoris justos, que permetin intervenir millor on es crea la riquesa, i equilibrar el poder dels diferents agents socials per disputar-ne la distribució i garantir l’accés igualitari de totes les persones a la riquesa social generada (l’educació pública, la formació professional i les polítiques actives d’ocupació, el salari mínim —i el màxim—, el dret a la negociació col·lectiva, les polítiques d’igualtat, les pensions, la democràcia a l’empresa, les polítiques d’accés a l’habitatge, etc.).

El repte prioritari del país no pot ser altre que retornar la justícia social, traient  amplis sectors socials de la pobresa i tancant la bretxa de la desigualtat. I fer-ho implica revertir bona part de les contrareformes imposades aquests darrers anys. Començant per la laboral, equilibrant el poder de les organitzacions sindicals dels treballadors davant del capital per dotar de contingut real la negociació col·lectiva i la concertació social. Mentre es recuperen els nivells de despesa pública social per adequar-los als estàndards de l’estat del benestar.

Sens dubte hem d’adequar les respostes a la desigualtat —equitatives, justes, solidàries— a les necessitats i urgències que apareixen en un context complex marcat per la digitalització i la robotització i la necessitat de fer front al canvi climàtic. Una condició necessària i inajornable per fer front als reptes socials és abordar una profunda reforma fiscal, que estableixi un sistema més just, pel que fa a les contribucions dels diferents grups socials fent que les rendes altes i la riquesa paguin en correspondència, i suficientment, pel que fa a la necessitat recaptatòria d’ingressos públics, que dotin la necessària despesa social i la inversió pública per garantir el progrés social i la igualtat.

Si volem recuperar la credibilitat de la política democràtica, del conjunt d’institucions democràtiques, es necessita definir objectius de polítiques públiques i d’intervenció social que connectin amb les demandes reals i responguin als problemes reals. Cal augmentar el grau de consciència contra les desigualtats i impulsar nous consensos socials que promoguin la igualtat. 

Malauradament, avui, aquesta no és la principal preocupació de l’agenda d’acció del govern, ni tampoc emmarca el debat polític. Estem engrescats en debats abstractes, fortament ideologitzats, d’altisonants paraules, però buits de continguts materials concrets que responguin a la quotidianitat de la ciutadania, que segueix marcada per la desigualtat, el treball precari i la vida desprotegida, entre el neguit del present i la incertesa del futur. Les institucions i els seus representants s’allunyen més i més de les gents del país. I, així, altres batalles polítiques, segur que justes i necessàries, però abstractes en la seva formulació, queden cada cop més relegades a l’espai de confrontació i d’interessos de poder partidari on es fàcil alimentar el hooliganisme (i el populisme), però no transformar la realitat. 

Advertisement