La cara de la política rere la mascareta

A les acaballes del primer període de sessions del Parlament de Catalunya comencen a caure les mascaretes i podem veure la cara de la política de les coses. Els mesos emprats per configurar el pacte de Govern d’ERC i Junts, amb el suport de la CUP, impedien que l’activitat parlamentària s’activés en la seva funció de control del Govern i promoure iniciativa legislativa. En l’entretant es volia projectar la imatge d’un govern independentista ancorat en valors republicans i sensibilitat d’esquerres. Una imatge, i una campanya, que volia negar l’expressió del vot ciutadà i la configuració real del parlament. S’aixecava la bandera del 52% i s’ignorava la realitat del 60%, de la possibilitat d’altres majories alternatives. Escorades a l’esquerra en allò social i polític, i transversals en allò nacional.

Ara ja, amb el Parlament en marxa, es mostren amb major claredat les posicions polítiques de cada formació a l’hora d’impulsar l’acció de govern. En el ple del Parlament Catalunya del passat 22 de juliol hem vist els límits, les possibilitats i les contradiccions de l’acció del Govern de coalició d’ERC i Junts. El Govern, ja sense mascareta, ha ensenyat el veritable rostre de l’acció política, davant les diverses mocions que l’insten a actuar i en un o altre sentit.

Aquesta no és la mascareta que cal mantenir com a contenció enfront de la pandèmia en situacions de contacte, especialment davant una gestió i una dotació dels recursos organitzatius, materials i humans del sistema sanitari públic escadussera, en especial, l’atenció primària. La que cau és la mascareta autoreferencial en què s’amagava el veritable rostre polític de l’acció de govern.

En Comú Podem (ECP, els comuns) ha dut a votació la moció 302-00018/13 sobre les línies d’acció del Govern per a dur a terme la transformació del model econòmic. Hem vist que, més enllà de la definició independentista, la coalició governant a Catalunya té un biaix polític determinat en la gestió quotidiana dels afers de govern i s’allunya tant de la referencialitat republicana com de l’autoubicació d’esquerres i progressista.  

Les xarxes es fan ressò ràpidament del rebuig a “estendre la paga COVID a la resta de treballadors i treballadores sanitaris que encara no l’han percebut, com el personal de neteja sanitària, que ha estat en primera línia de la lluita contra la pandèmia”. Els 76 vots que ho rebutgen són els 66 que sumen ERC i Junts més els 10 vots de VOX, que en aquesta i altres votacions salven, sense escrúpols, l’acció de govern. Curiosa aliança, certament. El posicionament destil·la elitisme i desconeixement. Ignora que en sanitat, com en qualsevol àmbit, es requereix un treball d’equip, on els esforços professionals de diferents col·lectius són imprescindibles, on ningú és contingent per a un bon resultat i cal reconèixer i valorar-ho.

L’aliança s’estengué a altres i significatius punts de la moció. Amb aquests vots es va deslliurar el Govern d’“actualitzar l’indicador de rendes de suficiència (IRSC) als valors corresponents segons es preveia en l’acord de creació de l’IRSC”. Un govern que s’autodefineix republicà i s’autoubica al centreesquerra no té cap problema de votar amb Vox contra l’actualització d’un indicador que determina l’accés als ajuts públics dels sectors socials més vulnerables i que roman congelat des de fa més de 10 anys, en contrast amb el que ha fet el Govern de l’Estat actualitzant l’IPREM en un 5,7%.

Als continguts antisocials hem d’afegir-hi també el menysteniment de la participació en el control i l’impuls de polítiques. De nou, coincidència entre ERC, Junts i Vox. Es rebutja “revisar la composició del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible per incloure-hi també la representació del món municipal i dels agents econòmics i socials” o “establir òrgans de seguiment i participació de la ciutadania que facin l’avaluació dels projectes a finançar a partir dels criteris ètics i socials i puguin fer també el seguiment del seu desenvolupament” (en aquest cas s’hi afegeix el concurs del PPC) o es nega que el Govern presenti “abans de fi d’any, una proposta que prevegi la participació dels representants dels treballadors en la governança de les empreses públiques de la Generalitat”. Coincidència preocupant d’ERC i Junts amb Vox contra l’aprofundiment de la participació social i els controls ciutadans. Poc valor republicà: sembla que es prefereix la imposició a la concertació.

També s’alien per mostrar el rebuig a la demanda que en la contractació pública “es compleixin els convenis col·lectius sectorials, i que els salaris mínims siguin superiors al 60% del salari medià català”. Un posicionament contrari clarament politicoideològic, on coincideixen ERC i Junts amb Vox, C’s i PPC.

La moció mostra, en les diferents votacions, les contradiccions polítiques i ideològiques reals de la política catalana. Apareixen quan es va més enllà dels posicionaments identitaris, quan cal actuar sobre les condicions materials d’existència que determinen la vida de la ciutadania. Es pot fer des del compromís i la responsabilitat amb la igualtat i la solidaritat, promovent unes polítiques públiques bel·ligerants amb les insuficiències del mercat, o enaltint l’individualisme i adequant, amb discreció, cataplasmes de paternalisme social per mitigar el conflicte social. Pot fer-se des del dirigisme que dona la posició de poder o des de l’impuls de la participació ciutadana, la cooperació interinstitucional i el reforç de tots els marcs de diàleg i concertació social.

Tenim davant reptes socials, econòmics i climàtics, molts, profunds i urgents. Transformar el model econòmic és inajornable. Justícia social, feminisme, ecologia i democràcia econòmica són les claus de volta d’una transformació que requereix de transicions justes, que no deixin ningú enrere. Abordar aquest reptes requereix voluntat política, però, sobretot, capacitat per teixir aliances i consensos que ho facin possible.

Al Parlament la representació política de la ciutadania de Catalunya ha d’orientar el camí al futur, construint les coalicions de govern que ho impulsin i ho facin possible. De les sumes possibles ERC va optar fer aquest camí amb Junts. El 22 de juliol la posició d’ERC i Junts s’ha escorat amb massa facilitat a la dreta, un territori on s’ha vist la bona convivència amb Vox i PP i C’s quan es tracta de parlar i votar de polítiques econòmiques i socials. Però també hem vist com d’evident és que hi ha una altra coalició possible a l’esquerra, on es teixeixin aliances, com diem els comuns, entre ECP i ERC, PSC i CUP, per garantir polítiques orientades a l’esquerra, que posin les persones al centre.

Advertisement