Un bucle infinit

Una seqüència de declaracions repetides mecànicament. Aquesta era la imatge que em venia al cap al llarg de la segona investidura. Sentir parlar al candidat Aragonès i les rèpliques i contrarèpliques al Parlament, em transportava al bell mig del tirabuixó acrobàtic que, contínuament, dibuixa l’escena política catalana, aquest relat d’horitzons increïbles, de grans esperances de solucions finals que no arriben mai. La segona sessió d’investidura fallida ens ha dut, sense solució de continuïtat, de la política de les coses, que es va difuminant, a les coses de la política.

Des del 14 de febrer, que vam celebrar les eleccions, no hem estat capaços de sortir del bloqueig polític. Aquest era un dels objectius de l’avançament electoral, un cop l’ex-president Torra va donar per finiquitat i fallit el govern, constatant que la fórmula de convivència de JxCat i ERC estava esgotada, era un fracàs. Baralles, retrets, malfiances era la tònica. Paràlisi en l’acció política i degradació institucional el resultat.

Les dues sessions d’investidura mostren que el bloqueig polític segueix, les malfiances i els retrets continuen. No estranya, doncs, tan el resultat fallit de la investidura, com l’entestament en repetir una fórmula que ja sabem d’entrada fracassada. Ara comencen a córrer els dos mesos per a la repetició electoral. I, certament, tot és possible, però la imatge d’aquests dies deixa clar que qualsevol acostament en forma de govern de coalició entre ERC i Junts no pot acabar bé.

El que comença malament acostuma a acabar malament. Repetir eleccions no es la millor opció possible. En mig d’una greu crisi múltiple (sanitària, social, econòmica, ecològica, política …) el país, la seva gent, necessitem un Govern que governi. Fa més d’un any el President Torra va tirar la tovallola, fa més de sis mesos que el govern està en funcions, fa més de 40 dies que la ciutadania va votar i seguim sense un govern que lideri la resposta als greus reptes que hem d’enfrontar.

I, a l’entretant, el sistema sanitari segueix tensionat, amb professionals que suporten tot el pes dels dèficits de gestió política i pressupostària del govern. mentre les mesures de contenció de la pandèmia no acaben de donar resultats tangibles i ens trobem a les portes, m’agradaria equivocar-me, d’una quarta onada. Amb una situació social cada cop més preocupant, en termes de desocupació i desprotecció i de població en risc de pobresa o exclusió social, al que hem d’afegir el fort biaix que marca la realitat d’una bretxa de gènere tant a nivell laboral com social, i la situació dels i les joves que tenen en la precarietat l’únic horitzó i veuen allunyar-se cada cop més l’edat d’emancipació.

El panorama social és decebedor. Contrasta amb un govern en funcions, sense impuls per entomar els reptes que té davant, i unes sessions d’investidura on la disputa entre Junts i ERC ocupa el centre del debat, deixant en segon pla les urgències del país i la seva gent. La disputa de ERC i Junts no pot amagar el fracàs de la fórmula de govern i l’estratègia política que es vol repetir. El balanç d’aquests anys, des del 2015, és decebedor, van prometre horitzons de llibertat, igualtat i fraternitat, però avui possiblement som menys lliures quan les posicions d’extrema dreta han entrat a les institucions catalanes, i tenim menys autogovern; els país és més desigual i més desequilibrat, la pobresa i la precarietat s’han instal·lat en barris, pobles i ciutats; i la polarització política ha esquerdat la fraternitat, que s’ha traduït en trinxeres infranquejables.

Per això, voler repetir el mateix que no ha funcionat és apostar pel pitjor. L’estratègia de la confrontació amb l’estat i la d’ampliar la base social pròpia no dona resultat. En la confrontació les institucions es paralitzen i degraden. Enquistar-nos fent política de blocs fa el país cada cop més petit.

No podem continuar més temps debatent el paper del Consell de la república, com substitut i condicionador de les institucions de la Generalitat. No podem supeditar el programa del govern del país a la unificació de les estratègies partidistes en el Congrés dels Diputats. Són debats estèrils, en lo social, en lo econòmic i també en la resolució política del conflicte nacional. Només amaguen la voluntat de mantenir la posició de poder en les institucions per utilitzar-la en benefici de la pròpia estratègia de partit, que no de país, ni de servei a la gent del país. 

El 14F poc més de la meitat de la ciutadania de Catalunya va dibuixar el nou mapa polític de Catalunya. Cal tenir present les dues premisses, la desmobilització d’uns i el cansament d’altres va deixar a casa a més d’un milió i mig de catalans que van anar a votar a ningú i, per tant, això relativitza qualsevol utilització maximalista del resultat per part de ningú; va deixar un parlament més plural i més d’esquerres, les formacions d’esquerres tenen el millor resultat des del 1981. 

En bona lògica el nou Govern ha de respondre a l’expressat per la ciutadania i a la composició real de la seva representació parlamentària. No podem continuar com si no hagués passat res o com si la ciutadania hagués revalidat la situació anterior. Per això el Govern que es conformi no pot repetir esquemes vells ja caducats, ha de projectar la resposta als reptes complexes que tenim com a societat, establint les línies d’acció política, les propostes i mesures i deixar de banda disputes de cadires i prelació de partits.

Hi ha una alternativa real al més del mateix. Una alternativa plural, que permeti afrontar la crisi sanitària, econòmica i social des de la transformació en clau verda, feminista i des de l’esquerra. És possible construir un Acord de Govern al voltant de cinc grans eixos: a) Pla de Xoc que atengui la salut i els ajuts i suports que apaivaguin la crisi econòmica i social; b) Mesures de reforç del Sector Públic, per garantir el Benestar i la Cohesió Social i el lideratge públic de les transformacions econòmiques; c) Estratègia Industrial concertada, per abordar els reptes ecològics i digital en la necessària transformació del mode de produir i distribuir, basat en el treball digne, la recerca, formació i innovació i l’equilibri territorial; d) Fiscalitat justa, que busqui majors recursos en els àmbits amb possibilitats de major tributació i incorpori la fiscalitat verda per reforçar el combat contra el canvi climàtics, i un nou Pacte Fiscal amb l’estat que garanteixi la coresponsabilitat fiscal, la suficiència d’ingressos i la solidaritat interterritorial; i e) Compromís per a la negociació amb l’estat del conflicte polític, que expressen amplis sectors de la ciutadania que qüestionen l’encaix constitucional actual, amb voluntat de construir un acord que pugui ser referendat per la ciutadania i òbviament la llibertat dels dirigents independentistes.

Existeix aquesta alternativa plural en termes nacionals, que defensa l’autogovern de Catalunya, i que es vol comprometre amb les grans transformacions del model econòmic en clau verda i feminista i basat en fort compromís amb la igualtat i el progrés social. Un govern que defensi les institucions que es deriven de la sobirania popular, que dialogui amb la societat i que faci bandera de la cooperació i col·laboració interinstitucional com mecanisme d’abordar els problemes complexos d’una societat creuada de contradiccions i reptes globals. Una societat que obri els portes per on entri nou aire fresc.

La història de Catalunya és rica en experiències de governs plurals on han conviscut diferents corrents polítics d’esquerres i que han fet avançar la societat catalana en progrés social, econòmic i cultural. Ara és d’aquells moments o podem fer grans passes endavant en terrenys com el dret a la salut, blindant la sanitat pública i canviant el model per garantir un control realment públic impulsant un Pacte Nacional per la Salut; podem fer passes de gegant en el dret a l’educació, afrontant el greu problema de la segregació, enfortint el sector públic i acabar amb els privilegis, i amb una política de formació professional de qualitat; podem avançar dècades i fer un salt en la transició ecològica, liderant les transformacions en renovables, gestió de residus, reducció de plàstics d’un sol ús, en mobilitat sostenible, aprofitant la oportunitat dels fons europeus que han de ser liderats pel sector públic evitant que quedin en mans de grans empreses la conducció i els beneficis; podem fer grans passes en termes d’igualtat, conquerint drets i garantint el seu ple exercici arreu i per a tothom i fer avançar un sistema públic de cures, que reconegui i dignifica les tasques que sabem que acaben fent els dones; podem fer passos de gegant en termes de fraternitat o de llibertat nacional.

Hi ha alternativa a la investidura fallida d’aquests dos dies. És una alternativa creïble. I és possible. Cal seure’s i parlar-ne. I més enllà de les aritmètiques, que ho mostren possible, és una alternativa que es pot construir sense les malfiances i les punyalades que hem viscut aquests dies entre ERC i Junts. Podem pensar que és difícil, que hi ha forces polítiques que són incompatibles, que no hi ha un element cohesionador de la pluralitat. Però les dificultats es vencen parlant, debatent i concretant propostes, les incompatibilitats s’esvaeixen quan parles dels problemes reals de la gent i del país i t’arremangues buscant-hi solucions, i la cohesió és necessàriament un projecte de país, inclusió i vertebrador, orientat al progrés social i a fer front als reptes econòmics i ecològic que tenim davant.

Aquesta ha estat la proposta que Jessica Albiach ha presentat al pel d’investidura per dues vegades en nom d’En Comú Podem, convençuts com estem que, com diu Mari Pol, “De res no ens val l’enyor o la complanta, ni el toc de displicent malenconia” i que el que ara toca és demanar valentia a les forces polítiques per obrir nous camins.

(una versió un xic escurçada s’ha publicat al Catalunya Plural del 3 d’abril)

Advertisement