Governar, per a què? per a qui?

Queda lluny el 14F, on poc més de la meitat de la ciutadania de Catalunya va dibuixar el nou mapa polític de Catalunya, i els partits polítics segueixen negociant la composició del Govern. Mentre, la crua realitat sanitària, social, econòmica i ecològica cada dia és més evident i preocupant, i les expressions polítiques d’ultradreta i populistes van prenent posicions en la vida política catalana.

Malgrat els resultats electorals tenen, com sempre, múltiples lectures, hi ha algunes claus per a un diagnòstic compartit. L’alta abstenció explica, més enllà de l’efecte pandèmia, la desmobilització d’uns i el cansament i desafecció d’altres. Sembla com si la ciutadania impugni el frontisme de la passada legislatura. Més de milió i mig de ciutadans han desertat d’instal·lar-se en cap dels bàndols de la confrontació, i el taulell de la política s’ha mogut en l’eix dreta esquerra de manera més nítida que en cap altra comtessa.

El resultat electoral, insatisfactori per a tothom, és la lògica resposta d’una ciutadania que constata que com deia Marti Pol “cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s’ha complert”. Avui Catalunya és més pobre i més desigual que fa 10 anys i, no només no ha avançat nacionalment, sinó que ha retrocedit en autogovern i reconeixement institucional. No és que el conflicte nacional s’hagi fos, al contrari, segueix viu i és real, però l’estratègia de supeditar els drets socials i els reptes ecològics i digitals a l’avenç dels drets nacionals, no està donant resultats i genera cansament i desistiment.

El debat del nou Govern ha de respondre a l’expressat per la ciutadania i a la composició real de la seva representació parlamentària. El marc institucional ha d’ampliar-se, no pot excloure la meitat de l’arc parlamentari. Les institucions no poden seguir instrumentalitzades partidàriament, han de voler representar al conjunt dels catalans i catalanes, no només a una part de la ciutadania.

La constitució de la Mesa del Parlament i del nou Govern de la Generalitat ha de respondre a les qüestions transcendentals que marcaran la legislatura. Serà econòmica i socialment molt complicada. I amb el conflicte polític nacional obert, ens pot generar una alta frustració social i ens deteriora institucionalment. Les decisions sobre la Mesa i el Govern són la imatge del país que volem i de com hi anem.

La Mesa i la presidència del Parlament han d’identificar la pluralitat del país i, al temps, evidenciar el consens amb els valors democràtics, aïllant les expressions d’extrema dreta i ultra populistes que correm el perill s’instal·lin en la vida política. No podem abonar els intents de repetir dinàmiques frontistes, ni a una banda ni a una altra.

L’acord de Govern no pot ser un simple repartiment de cadires i una nova relació de jerarquia entre forces polítiques per liderar l’independentisme. El nou Govern, en la seva composició, ha de projectar quina serà la resposta als reptes complexes que tenim com a societat. És necessari establir amb claredat, i publicitat, les línies d’acció política, en un acord de Govern que anunciï propostes i mesures, en comptes de disputes de cadires i prelació de partits.

La negociació d’un Acord de Govern ha de girar al voltant de cinc grans eixos: a) Pla de Xoc que atengui la salut i els ajuts i suports que apaivaguin la crisi econòmica i social; b) Mesures de reforç del Sector Públic, per garantir el Benestar i la Cohesió Social i el lideratge públic de les transformacions econòmiques; c) Estratègia Industrial concertada, per abordar els reptes ecològics i digital en la necessària transformació del mode de produir i distribuir, basat en el treball digne, la recerca, formació i innovació i l’equilibri territorial; d) Fiscalitat justa, que busqui majors recursos en els àmbits amb possibilitats de major tributació i incorpori la fiscalitat verda per reforçar el combat contra el canvi climàtics, i un nou Pacte Fiscal amb l’estat que garanteixi la coresponsabilitat fiscal, la suficiència d’ingressos i la solidaritat interterritorial; i e) Compromís per a la negociació amb l’estat del conflicte polític, que expressen amplis sectors de la ciutadania que qüestionen l’encaix constitucional actual, i la construcció d’una acord que pugui ser referendat per la ciutadania i òbviament la llibertat dels dirigents independentistes

Aquestes qüestions han de determinar la configuració del Govern. És el que s’ha d’explicar a la ciutadania. Hi ha fórmules per fer-ho possible i és en aquesta lògica que entenc la proposta pública que fa Jèssica Albiach a Aragonès i Illa. Perquè en el nou escenari polític i amb la greu crisi social i econòmica, cal assumir compromisos ferms amb la ciutadania per retornar a les institucions i la política el seu sentit i obrir espais als debats polítics i socials, on hi càpiguen les crítiques, les diferències i les contrapropostes. “De res no ens val”, com diu Marti Pol,  “l’enyor o la complanta, ni el toc de displicent malenconia”, hem de demanar valentí a les forces polítiques per obrir nous camins.

La ciutadania ha de trobar en la política el vehicle on explicitar els seus malestars, sense haver de recórrer a cremar els carrers. Les organitzacions cíviques i socials han de canalitzar a través de les institucions la representació dels seus interessos propis, per poder confrontar-los sense por a sentir-se partidàriament manipulats. Necessitem una fórmula de Govern i de vida institucional on es puguin construir els consensos, polítics i socials, imprescindibles per entomar les estratègies que abordin els reptes actuals i de futur, que no son pocs, ni són simples.

Obrim una nova etapa. Un Govern que lideri, que impulsi els processos de concertació social i construeixi els consensos polítics d’una estratègia compartida de país, per millorar les condicions de vida de la ciutadania, garantir la cohesió social, equilibrar l’economia i el territori i resoldre els conflictes polítics existents. Ningú ha de renunciar a ser qui és, ni als seus horitzons polítics i ideològics. Però hem de fer que la política, la negociació i la construcció d’acords siguin el marc per fer avançar els drets socials i nacionals i on es sentin representades les àmplies i diverses majories del país.

(la versió en castellà, i un xic escurçada es publica al Diario.es del 4 de març)