Portem dies amb el debat relatiu al salari minin interprofessional (SMI). Hi ha qui nega pujar-lo, adduint raons d’oportunitat econòmica en un moment de crisi com l’actual. Hi ha qui defensa actualitzar-lo, també amb arguments de necessitat i oportunitat econòmica a les que es sumen les raons de justícia social. Estem, doncs, davant d’un debat políticament rellevant, econòmicament oportú i socialment necessari.
El debat es contextualitza en una situació econòmica i social negativa, marcada per la caiguda de l’activitat econòmica i els efectes sobre la vida de les persones, en termes d’ocupació i ingressos, i el creixement de la desigualtat. També per la decisió presa pels països del nostre entorn econòmic europeu que, tot i patir també creixements negatius del PIB, plantegen pujades del SMI pel 2021.
Els sectors contraris a incrementar el SMI fonamenten la posició per l’impacte en els costos empresarials d’una banda, que comprometrien la reactivació econòmica, i perquè l’IPC negatiu no afectarien el poder de compra. Són arguments marcadament ideològics, més que no pas econòmics o empresarials. Obvien la funció del SMI en quant a factor d’equilibri social i d’impuls econòmic.
Ignoren que les polítiques de rendes, més enllà de facilitar o no una major igualtat distributiva, mantenen el propi funcionament de l’activitat econòmica – els salaris que paga una empresa serveixen per comprar els productes d’altres empreses-; i són motor d’innovació i progrés empresarial -les polítiques de devaluació salarial i precarietat desincentiven la inversió en capital fix i els canvis organitzatius-.
És fal·laç argüir que la inflació negativa actual no afecta el poder de compra. Aquest argument és un miratge quan parlem de la capacitat adquisitiva de les llars amb menor renda. Si desagreguem els diferents components de l’IPC, constatem que els preus dels productes alimentaris, que són els que determinen la cistella de la compra de les llars amb salaris més baixos, han pujat el 2’6%. O que el lloguer de l’habitatge representa més del 50% de la renda d’aquestes llars. És obvi que l’aposta per congelar el SMI és, també, socialment regressiva.
Afortunadament no tots els sectors empresarials son reactius a la pujada del SMI. A l’igual que una part important del govern, que aposta per incrementar-lo, són conscients que l’actual situació econòmica requereix mantenir fort el component de la Demanda Interna i, per tant, garantir el poder adquisitiu de les llars per mantenir viva la capacitat de consum. Del contrari l’activitat econòmica general se’n ressentirà i amb ella els ingressos fiscals, però també la situació social es pot deteriorar més -pobresa i desigualtat- i de retruc la situació política.
La pujada del SMI no afecta directament les grans empreses, però tampoc a les petites i mitjanes de sectors que tenen cobertura de conveni col·lectiu sectorial. Afecta directament als treballadors i treballadores no coberts per la negociació col·lectiva, aproximadament uns 2 milions de persones de sectors fortament precaritzats i altament feminitzats.
Però no és només el SMI el que afecta la situació salarial de les persones treballadores, la temporalitat i la parcialitat laboral en són també un factor determinant. Per això convé no oblidar la necessitat de combatre la precarietat actuant sobre la reforma laboral i també apostant per una transformació del model productiu que pivoti sobre productes de major valor afegit i la qualitat del treball. Sens dubte el debat tampoc pot obviar que el 25% de la població es trobi sota el llindar de la pobresa i la desigualtat creix, actualitzar el SMI o congelar-lo és un indicador del model de mercat laboral que volem –precarietat i baixos salaris- i de quina estructura econòmica projectem –innovadora i d’alt valor afegit-.
En qualsevol cas el debat del SMI és políticament rellevant. Tant pel missatge social, és una contribució al combat contra la desigualtat, tant general com de gènere; com econòmic, té en compte l’impuls de la capacitat de consum de les llars i incentiva la modernització empresarial. Però a més és conseqüent amb les referències internacionals i de la Carta Social Europea, que orienten en el 60% del salari mitjà i el 50% del salari mig la dignitat mínima salarial. El que implicaria una pujada del SMI per situar-lo en 1.116 o 1.142€ mensuals per 12 pagues,
El govern, un cop escoltat els arguments d’ organitzacions empresarials i sindicals i negociada la proposta d’actualització del SMI, ha d’assumir la seva responsabilitat i prendre la decisió. Hi ha raons de justícia social i econòmiques que apunten a l’oportunitat i necessitat de no ajornar la decisió i apujar el SMI pel 2021.
El blog d'en Joan Carles Gallego 
Deixa un comentari