Hi ha qui intenta tapar el debat del pressupost general de l’Estat (PGE) per al 2021 en la teranyina de banderes i electoralisme. JxCat i la CUP i C’s, PP i Vox han esmerçat més temps al soroll estèril de la polarització política que no pas a delimitar les diferències quant a prioritats dels comptes públics i les opcions de política econòmica. Prefereixen instal·lar-se en la dinàmica del “nosaltres” o “ells” que no pas comprometre’s amb propostes per fer front a la greu crisi sanitària, la caiguda econòmica i les dificultats socials.
El pressupost és establir límits de despesa i límits d’endeutament, però també i sobretot, prioritzar objectius generals i finalitats de les partides pressupostàries. La proposta és expansiva i orientada a la reconstrucció econòmica i social. És lícit que hi hagi qui opti per mantenir esquemes pressupostaris d’austeritat suïcida, es negui a avançar en justícia fiscal o opti per més transferències de recursos públics als sectors privats. Però s’ha de dir i justificar, en funció de la valoració del context econòmic i social i dels reptes que es proposin.
El context econòmic en què s’ha d’actuar és de sobres conegut: caiguda del PIB i augment de l’endeutament públic; destrucció d’activitat econòmica i desocupació; augment de la pobresa i la desigualtat; insuficiència i estrès del sistema sanitari, també del sistema educatiu i dels serveis socials. Inscrit en un món global i interdependent, en què inevitablement hem d’abordar el repte climàtic, impulsant la transformació del model productiu en clau de sostenibilitat, i el repte de la digitalització, adequant les infraestructures (físiques i de coneixement). I en un moment en què la crisi sanitària posa en primer pla la protecció de la vida i la salut.
En aquest context, el projecte PGE estableix com a grans objectius, blindar el sistema sanitari, per protegir la salut de les persones; promoure la reconstrucció i la transformació econòmica, i reforçar els instruments de protecció social i lluita contra la desigualtat. Per això, l’aposta pressupostària és expansiva, trenca la lògica austeritària dels darrers anys i aposta per la inversió estratègica i la millora dels programes de reforç del sector públic.
Pot ser insuficient, però és clar en els objectius. Pot ser discutible, però no és neutre en les opcions. Per això també el PGE trenca la lògica fiscal dominant dels darrers anys. Tot i que tímidament intervé en l’estructura d’impostos. Augmenta l’impost de patrimoni (del 2,5 % al 3,5 % les fortunes superiors als 10 M€) i l’IRPF (augmenta 2 punts en els sous superiors als 300.000 €/any i 3 punts en els capitals superiors als 200.000 €) i altres intervencions sobre societats i alguna figura impositiva lligada al canvi de model productiu. On algú veu demagògicament un atac a la “classe mitjana” (la dels sous de 300.000 €/any i fortunes de més de 10 M€) el que hi ha és una aposta per una major justícia fiscal. Aquest és un canvi de fons, evidencia el problema de suficiència del sistema fiscal (si volem serveis públic europeus, necessitem pressió fiscal europea) i la manca de progressivitat (qui més té i més guanya no contribueix en la proporció que li pertoca). És un primer pas que requerirà en el futur una reforma fiscal integral i en profunditat així com el reforç en la lluita contra el frau i l’evasió fiscal.
Cal fer el debat polític del PGE sobre aquestes bases. Responen al context social i econòmic? Encerten els reptes globals que cal enfrontar? Estableix la prioritat en les persones? I l’aposta per la reactivació i la reconstrucció de l’economia en clau de sostenibilitat i digitalització? Cal una aposta de major justícia fiscal? La resta són debats interessats per amagar propostes polítiques antisocials i servils als interessos de determinats sectors econòmics, per molt que s’amaguin darrere demagògies sorolloses o confrontacions de banderes i traïcions.
La crítica al projecte de PGE ha d’explicitar l’opció de política econòmica i quina priorització de despesa proposa. Des de Catalunya hem d’avaluar si el context que es dibuixa i les propostes i prioritats que estableix s’alineen amb les necessitats de la ciutadania catalana i l’estat de l’economia. La previsió de caiguda del PIB per al 2020 a Catalunya està entre el 10 % i el 12 %, amb una caiguda de les exportacions d’entre el 20 % i el 25 %; amb un sector turístic col·lapsat, que representa el 12 % del PIB català i un 12,3 % de l’ocupació; amb una taxa d’atur en el tercer trimestre del 13,23 %, dos punts per sobre que l’estiu del 2019 (10,87 %); amb altes taxes de precarietat, amb un fort biaix de gènere en tots els indicadors; amb nivells de pobresa que superen el 25 %; etc.
Alguns estudis apunten que el retorn als indicadors del 2019 tindrà lloc el 2024. Sempre que fem la feina i optem per polítiques pressupostàries expansives i inversions estratègiques i de reforç del sector públic, relacionat amb els reptes de futur de la sostenibilitat, la digitalització i la protecció de la salut i les persones. La proposta de PGE comport invertir més de 2.500 M€ a Catalunya, la xifra més alta de la història, entre elles inversions irrenunciables en rodalies. Sens dubte aquests PGE permeten disposar de majors capacitats per blindar el sistema sanitari públic, reactivar l’economia i millorar la protecció social de la ciutadania de Catalunya. Així mateix, poden facilitar que la Generalitat de Catalunya pugui exercir l’autogovern amb majors recursos i millors capacitats.
El caràcter expansiu, d’avenç en justícia fiscal, de prioritats sanitàries, socials i econòmiques establertes en aquest projecte PGE és una plataforma necessària per a futurs pressupostos de la Generalitat. Context i problemes compartits reclamen prioritats paral·leles. És demagògic avui voler confrontar PGE i Catalunya, pot tenir base argumental electoralista, però cap sentit econòmic ni social.
El blog d'en Joan Carles Gallego 
Deixa un comentari