Avui, 8 de octubre del 2019 fa 100 del naixement de Teresa Pàmies i és per això que penjo al bloc aquest escrit que vaig preparar en motiu de la inauguració de l’exposició que Comissions Obreres de Catalunya, la CONC, va realitzar del 27 de maig al 14 de juny d’enguany, 2019, i que duia per títol: “Teresa Pàmies. Tot és en els llibres”. Una exposició que recorrerà diverses seus sindicals i que el proper 23 s’inaugura al local sindical de les CCOO de les Terres de Lleida.
Molts dels qui a qui ens vam anar incorporant a la militància activa i el compromís polític i social als anys 70 necessitàvem referents propis on identificar-nos, on poder-nos projectar i, sens dubte, Teresa Pàmies ho va ser per a moltes dones i homes d’aquella generació A través dels seus llibres podíem reconciliar els nostres anhels rebels.
Més enllà del valor de la seva obra literària, ens projectava el compromís polític i social, el pensament lliure i creatiu, la memòria que vol explicar i entendre el present, el paper no subordinat de la dona i la reivindicació d’un feminisme rigorós, el valor de la militància, la camaraderia i la responsabilitat. Una trajectòria vital que connecta amb el compromís i els valors de moltes denes i homes que són el cos i força col·lectiva del sindicat.
Teresa Pàmies va néixer el 1919 a Balaguer i va morir el 2012 a Granada. Per tant ha viscut molt i ha vist moltes coses, i ens les ha anat explicant en llibres i articles. Ens ha apropat a un passat sovint oblidat i ens ha ajudat a entendre i a moure’ns en el present per comprometre’ns amb el futur.
La seva obra és un reflex de la seva vida, feta des del compromís amb els ideals de justícia social necessaris per viure plenament, sense renunciar a expressar els sentiments, que ens projecten com éssers humans i ens acompanyen en el combat contra les injustícies de tot tipus associades a aquest capitalisme ferotge i absurd que ens ofega.
Escriu amb la convicció de qui creu els valors que expressa. Això, en aquella Catalunya i Espanya grises, carrinclones, elitistes dels anys 70 del segle passat, remou moltes consciències. Joves com érem, quan vam tenir entre mans “Testament a Praga” o més tard “Quan érem capitans” vam veure sacsejar la memòria col·lectiva d’una societat anestesiada i amnèsica per la repressió i la por imposada per la dictadura franquista.
Teresa Pàmies ens va acostar al coneixement de la República, la guerra, l’exili, el compromís polític i social, la voluntat revolucionària, abocant-hi sentiments, sense renunciar a mostrar les contradiccions del comportament humà. Reivindicava el seu compromís polític, la seva militància, la seva acció i ho feia sense obviar tampoc l’autocrítica d’un dogmatisme que amagava els nostres propis erros o les baixeses de fanatismes que denunciava i rebutjava.
Una dona militant d’esquerres, compromesa socialment i política. Carregada de compromís moral i ètic, de catalanisme, comunisme, socialisme, esquerranisme, feminisme; la dona idealista i altruista, que defineix el seu fill Sergi.
Teresa Pàmies, una d’aquelles joves capitanes de la llibertat, de la justícia social i de la igualtat, que en la República van disposar del marc on comprometre’s per poder-ho materialitzar. La guerra civil i la dictadura ho va voler estroncar a sang i foc, amb repressió, assassinats, exili i presó. Aquella generació de joves, generosa, plena de força, carregada d’utopies va aprendre a viure entre privacitats i, a sovint, a conviure amb dogmes i disciplines militants.
Teresa Pàmies sempre va mantenir el lligam amb la seva joventut, preocupada per quin món de llibertat, justícia i igualtat deixàvem a les futures generacions.
Va créixer, i ens ho va donar a conèixer, en aquella República que lluitava contra una societat clerical, patriarcal, creuada de supersticions i de domini classista. A Balaguer va bastir-se la seva voluntat revolucionària per combatre-ho, quan amb 12 anys ja acompanyava al seu pare, militant del Bloc Obrer i Camperol i anticlerical, a vendre la Batalla, mentre la seva mare, molt catòlica, la preparava per fer la primera comunió. Va prendre bona nota del que li va dir un dia el seu pare, “No et deixis domesticar”, i ho va dur a la pràctica. Dona lliure, com dona, com esposa, com militant. Potser per això es distanciava del fanatisme d’esquerres i quan reivindicava la memòria històrica, repassant les atrocitats de la guerra, la volia conèixer tota, també el costat fosc dels actes que n’érem responsables.
Reivindicava el paper de les dones i la seva capacitat revolucionaria, per canviar la realitat. Com quan reivindica la memòria de les mestres socialistes de l’Escola Normal de Lleida, l’immens treball que feien, viatjant pels pobles, canviant la vida de moltes dones i homes, ensenyant, lluitant contra una societat endarrerida. Dones, que ens deia “eren com homes”. No és estrany que en aquella societat creuada de supersticions i atavismes, la República obris les portes a moltes dones a projectar la voluntat revolucionaria. Era una feminista rigorosa, d’un feminisme que reivindica com a revolucionari i amb el que reivindica el paper de els dones, que treballen, que fan la feina, com els homes.
Front al puritanisme de les esquerres apareix l’afany alliberador de moltes dones revolucionàries que, seguint la Kollontai, van aixecar la bandera de la llibertat sexual per construir una societat nova. Conscient també que això va seguir topant amb molts homes que se’n volien aprofitar simplement per autojustificar les relacions d’amistançades. El seu feminisme tenia la capacitat de rebel·lar-se contra totes les baixeses comeses contra les dones. I va reconèixer les dificultats per denunciar-ho, en especial quan ho protagonitzaven homes “revolucionaris”, com quan recordava que la revista Nous Horitzons va censurar l’article on denunciava el maltracta d’una muller per un militant d’esquerres. Denunciava així la hipocresia moral de sectors d’esquerres, però també ens alertava d’unes actituds extremes del feminisme que podien contribuir al seu desprestigi.
Sens dubte Teresa Pàmies és de les nostres. És de les nostres perquè sense la capacitat de relligar la història, de saber d’on venim i qui som, sense voluntat de transformar la realitat injusta amb el compromís polític i social, nosaltres tampoc seriem ni útils, ni necessaris. Per això ens sentim propers a una dona que ha viscut aquest compromís intensament i amb vitalitat, i ens ho ha explicat passant-hi el sedàs de l’èpica i la raó.
Joan Carles Gallego
Algunes cites:
“A vós, pare, si mai us fan un homenatge a Balaguer, no serà amb placa a la porta d’un hotel, sinó a les muralles de la presó, on tantes vegades fóreu tancat per haver gosat demanar la terra per al qui la treballa, la nacionalització de les propietats de monges i capellans, la separació de l’Església de l’Estat, l’escola laica i gratuïta, l’emancipació de la dona, la recuperació de les prostitutes, l’amor lliure i tantes barbaritats per vós somiades. I si calia escriure un epitafi, podria dir: -Aquí reposen les despulles d’un gran somiatruites.” ‘Testament a Praga’ (1971)
“El món, te’l fas sempre a la mesura dels teus desitjos”. Va ploure tot el dia (1974)
“Un poble no és ben bé íntegre si no coneix a fons la seva llengua. El meu poble no la sap” Va ploure tot el dia (1974)
“La ignorància, en certes situacions, ajuda més que la informació”. La filla del gudari (1997)
“L’única cosa que no vol un llibre és morir-se de fàstic als prestatges o als calaixos”. Va ploure tot el dia (1974)
“Aquell instructor va intervenir dient allò de Lenin: «Cal dir la veritat per crua que sigui». A mi, allò em va agradar de valent, i , posat a defensar-me a cops de cites, vaig citar aquell gran místic que fou Jacint Verdaguer: «Quan facis una cosa ben feta no et deixis doblegar per ningú»” Tomàs i Teresa Pàmies, Testament a Praga.
El blog d'en Joan Carles Gallego 
Deixa un comentari