Pensions, igualtat, salaris, al fil de la democràcia

Aquest mes de març s’ha fet evident l’ampli malestar social existent i la voluntat de redreçar-lo. Hi ha consciència que tot i la recuperació de les grans variables macroeconòmiques, en especial els beneficis empresarials, la riquesa creada no s’està repartint, la pobresa arriba ja a la quarta part de la població, més del 30% dels menors, i la desigualtat creix, amb un clar biaix de gènere. Però l’ocupació dels carrers els passats 8 de i 17 de març, en dues mobilitzacions amb àmplia participació ciutadana, que s’estén a tot el territori i es fonamenta en convocatòries unitàries que sumen pluralitat i transversalitat, mostren la voluntat de canviar la realitat.

No ve de nou. Fa temps que es denuncia. La recuperació econòmica i la generació de riquesa associada no arriba a les persones: la crisi social segueix instal·lada a la nostra societat, no es remouen les mesures autoritàries i antisocials aplicades aquests anys de gestió neoliberal de la crisi, no es recuperen alguns drets bàsics arrabassats, ni s’atenen situacions d’injustícia manifesta. Els preus de productes bàsics —llum, aigua, alimentació pugen. La bretxa salarial de gènere segueix instal·lada a la nostra societat, i creixent, i el flagell de la violència masclista es normalitza als noticiaris sense compromisos concrets dels governs, més enllà de declaracions d’intencions. Les pensions perden poder adquisitiu per l’aplicació estricta i restrictiva de la reforma imposada unilateralment pel Govern del PP l’any 2013, i es manté la incertesa sobre el seu futur. La precarietat (temporalitat, parcialitats no desitjades, baixos salaris, desprotecció d’atur) afavorida per la reforma laboral, també imposada pel Govern del PP, el 2012, i estimulada i avalada per l’aleshores CiU, segueix creixent mentre la negociació col·lectiva topa amb el mur del poder reforçat que la llei atorga al sector empresarial i l’atac continuat a les organitzacions sindicals, representatives dels treballadors i treballadores.

Però més enllà de denunciar la situació i ocupar els carrers, cal emplaçar a governs i empresaris amb propostes concretes. Exigir posar fi a la reforma laboral, base de la injusta situació social actual, és urgent! Aquesta reforma, de fortes bases ideològiques, tenia com a objectius reforçar el poder empresarial i afeblir la capacitat de resposta organitzada dels treballadors i treballadores, i la seva capacitat de negociació i d’assolir acords favorables als seus interessos.

Pensions, salaris i igualtat estan condicionats pel funcionament de la negociació col·lectiva. Necessitem augmentar les bases salarials, amb els efectes sobre la qualitat de vida i, també, no ho oblidem, en les cotitzacions. Hem d’atacar la utilització fraudulenta de la contractació temporal i parcial, i l’enorme rotació laboral i la conseqüent precarietat que genera. Cal combatre la bretxa de gènere en el treball, és un pas important, ni l’únic ni el decisiu, però sí imprescindible per trencar la lògica de la submissió i la subsidiarietat, per detectar i perseguir l’assetjament, i per abordar totes les desigualtats que en el treball es tradueixen en una estructura social patriarcal i la retroalimenten. Sens dubte aquests són eixos centrals que cal situar en la negociació dels convenis, als sectors i a les empreses, on s’hi ha de ser amb força, però també amb la plenitud del dret de negociació col·lectiva que les reformes laborals han devaluat en reforçar el poder unilateral i discrecional de l’empresariat.

Ni el conveni és l’únic espai on actuar, ni aquestes les úniques propostes que s’han d’entomar, però posar fi a la reforma laboral, combatre els seus efectes i promoure un canvi en la legislació laboral és una tasca urgent i necessària. La implementació obligatòria de plans d’igualtat a les empreses; la contractació causal; la penalització de la flexibilitat externa, utilitzada per les empresa amb acomiadaments injustificats i l’ús abusiu de la temporalitat; la garantia del treball digne, amb drets i salaris justos… són propostes possibles que poden fer avançar la justícia social. Revertir la reforma de pensions imposada pel PP el 2013, retornant a la revaloració automàtica de la pensió en funció del creixement del cost de la vida, eliminar l’aplicació del factor de sostenibilitat, abordar la viabilitat del sistema públic de seguretat social garantint els ingressos necessaris per a unes pensions dignes i segures, és possible.

La principal dificultat és l’actitud autoritària i prepotent del Govern del PP. Aquesta deriva autoritària ve de lluny, recordem la resposta de silenci, atac i descrèdit dels governs, i en especial del PP, a les vagues generals contra les reformes laborals i a les mobilitzacions socials contra les polítiques de retallades. Canvis legals com la llei mordassa, les modificacions del Codi penal, l’encausament de sindicalistes, activistes socials i artistes que s’han anat produint, només pretenen dificultar la capacitat de resposta organitzada als atacs socials.

La mobilització social s’ha d’orientar a trencar aquesta situació. Més enllà d’evidenciar el malestar, cal modificar les mesures i les  bases polítiques que l’han creat, denunciant la situació, forçant negociacions i exigint canvis. Per això s’albiren uns mesos d’importants de mobilitzacions socials que recorreran el país i els diferents sectors socials afectats. Les organitzacions socials, les generals i transversals, com els sindicals confederals, i veïnals, així com les sectorials i específiques, han de bastir amplis espais unitaris per dotar de força i utilitat la mobilització.

Lluitar per una societat més justa, igualitària i lliure, en el treball i en la vellesa, és també aprofundir en els valors democràtics de l’organització de la convivència social, avui cada dia més qüestionats. Recuperar els valors del diàleg i la negociació, valorar el paper i la funció social de les organitzacions que articulen (i han d’articular) els conflictes socials, reconèixer els drets a la lliure expressió i a la manifestació, són elements que cal tenir presents per emmarcar i reforçar les mobilitzacions que recorren el país en defensa de les pensions, la igualtat i els salaris. Treball digne i vida digna estan clarament interrelacionades. I sense treball digne i vida digna i sense igualtat la democràcia es dissol. Qui viu sotmès, en la pobresa o en la desigualtat, no té llibertat. 

Però mentre escric aquestes línies no puc obviar que aquesta deriva autoritària, incubada en la gestió neoliberal de la crisi, és la mateixa que ara es mostra en tota la seva cruesa en el conflicte entre el Govern de l’Estat i les institucions de Catalunya. La judicialització no pot ser mai la via per resoldre conflictes polítics, i les noves presons provisionals dictades aquest 23 de març no fan més que aprofundir l’esquerda política i social en què ens trobem. L’autisme polític, la judicialització o la unilateralitat no són respostes possibles, i són inútils, a demandes o conflictes polítics. Només amb diàleg i negociació podem sortir d’aquesta situació. Perquè no és possible imaginar cap futur sobre un escenari de vencedors o vençuts. La via repressiva no fa més que alimentar una fractura social amb efectes sobre la convivència. La injustícia de tenir polítics presos no es pot mantenir més temps, com tampoc la inexistència d’un govern efectiu que recuperi les institucions d’autogovern de Catalunya. Un govern per recuperar la convivència social i recosir les esquerdes, amb estratègies inclusives i polítiques unitàries que posin les institucions al servei de tota la societat, no d’una o altra part, i que doni resposta als greus problemes socials existents.

Advertisement