Creixement, desigualtat i política

El darrer informe d’Oxfam Intermón reafirma les denúncies fetes fa temps pel sindicalisme confederal, en especial CCOO (veure “La Catalunya treballadora“, Javier Pacheco, a La Vanguardia del 9 de gener del 2018 o l’Informe de precarietat laboral de novembre del 2017) en relació amb l’injust repartiment social dels beneficis generats pel creixement econòmic. Les classes treballadores, ocupades, desocupades o jubilades, no estan participant dels guanys econòmics d’una economia que creix per sobre de la mitjana de la UE. Aquesta realitat és injusta socialment i ineficient econòmicament. No és, però, una realitat inevitable: és políticament i ideològicament imposada, i, per tant, també és transformable.

Tots els indicadors mostren que la economia ha recuperat la riquesa perduda com a resultat de l’entorn favorable d’aquests darrers anys (preu del petroli, tipus d’interès, interès del deute…) i no pas de canvis de fons en el model econòmic productiu del país. La major contribució al creixement del PIB (3,4%) del país està impulsada pel comportament de la demanda interna (3,1%), sobretot consum familiar —que se sustenta en l’augment del crèdit financer a les llars, fet que pot generar problemes a mitjà termini—, l’augment de la formació bruta de capital al sector de la construcció —reproduint un model de creixement perillós— i sense increments substancials en l’aportació del sector públic al creixement. Tanmateix l’aportació del saldo exterior és escàs (0,7%) i pesa més la baixada de les importacions i el consum dels estrangers al territori (turisme) que no pas el sector exportador.

El creixement del crèdit a les llars, la pujança del sector de la construcció i el bon comportament del turisme expliquen bona part de la recuperació econòmica. Malauradament, trobem a faltar la represa del sector industrial, l’augment de la producció de valor afegit, la novació d’infraestructures clau per a la innovació i l’impuls de la recerca. Per tant, una recuperació amb enormes febleses i incerteses, que no s’aprofita per impulsar el necessari canvi de model productiu.

Els motors de la recuperació es poden quedar clavats per l’alarmant creixement de les desigualtats socials i la pèrdua de pes de les rendes del treball i les pensions sobre el conjunt de la riquesa creada. Són un desincentiu a l’hora de modernitzar el sistema productiu o de modificar l’estructura econòmica del país. Empresaris, executius i alts directius s’aprofiten del recurs a la precarietat i als baixos costos laborals i socials, per fer créixer els beneficis a curt termini i apropiar-se’ls de manera desproporcionada i escandalosa. 

Per tant, cal alertar del que passa i reclamar canvis en l’acció política i de govern. D’una banda, posant en marxa les línies estratègiques definides i consensuades en el Pacte nacional per a la indústria (5 juliol del 2017), dotant-les pressupostàriament i recuperant un paper actiu del sector públic en l’economia i en el benestar social. I, de l’altra, sobretot, assumint, socialment i políticament, que és el comportament dels salaris, les pensions i la protecció social el que explica el creixement de la desigualtat i la pobresa. Farien bé els governants prioritzant aquests elements com a eixos de les seves polítiques, que, en qualsevol cas, no poden obviar inscriure-les també en una estratègia de canvi en les polítiques a la UE.

Actuar sobre els salaris és funció principal del moviment sindical, però la pervivència de les reformes laborals n’afebleix les capacitats de negociació, ja que reforça la posició de poder empresarial. Per això, cal valorar en positiu el recent acord de pujada del SMI, és una contribució important a millorar la posició negociadora dels representants dels treballadors i treballadores. Però no n’hi ha prou. Cal més compromís polític dels governs. No és just que quan creixen els beneficis empresarials en el repartiment de la renda nacional la participació del 10% més pobre hagi disminuït un 17%, mentre que el 10% més ric incrementa un 5%; o que l’1% més ric es quedi el 40% de la riquesa creada, mentre que el 50% es reparteix un escàs 7% (informe Oxfam Intermón). I tot això passa perquè creixen la temporalitat (4 punts en 7 anys) i la parcialitat (amb un augment d’11 punts) en el treball, i la bretxa de gènere i generacional creix, mentre que la cobertura d’atur baixa i les pensions es congelen. Les dades són contundents: el 76,5% dels que tenen contracte a temps parcial guanyen menys de 1.000 €/mes (salari a temps complet), el 50,9% dels contractes temporals  tenen salaris inferiors a 1.399 €, la bretxa de gènere és a prop del 25%, la taxa de desprotecció de les persones aturades és del 69,9% i el nombre d’aturats de molt llarga durada (més de 2 anys) voreja el 50% del total. La taxa de població en risc de pobresa i exclusió social és del 23,6% (més del 30% dels menors).

Canviar aquesta realitat requereix reforçar la posició sindical, per impulsar una ofensiva en la negociació col·lectiva en relació amb els salaris, en especial, els més baixos. Però també per posar fi al flagell de la temporalitat i la parcialitat no volguda, l’abús en les hores extres no reconegudes i les diverses discriminacions. L’actual marc legal és utilitzat per pressionar a la baixa les condicions de treball i afeblir la capacitat organitzativa dels treballadors. Cal, per tant, derogar les reformes laborals, però també una acció inspectora més compromesa i un discurs polític i ideològic que realci el valor de la funció social del sindicalisme.

Cal també denunciar i atacar la situació actual de les pensions i de la protecció social. Cal exigir responsabilitat al Govern. La pensió no pot perdre capacitat adquisitiva. El sistema de pensions és viable, cal voluntat política i negociació per abordar un problema que és d’ingressos i no de despesa. I cal actuar sobre la protecció social, que garanteixi protecció i compensació. Sens dubte necessitem garantir-ho amb una fiscalitat progressiva justa i suficient, que lluiti i eviti el frau i l’elusió, i abandoni els regals a grans fortunes i rendes altes.

Aquestes han de ser preocupacions principals de l’acció política i de govern. Cal superar la teatralització de la política —politiqueria—, que prioritza construir imaginaris per assolir o mantenir el poder (la cadira), més que no pas transformar la realitat econòmica i social del país per millorar la qualitat de vida de la gent. Avui és primordial consolidar el procés de recuperació econòmica, i per això necessitem estabilitat. Però sobretot cal millorar la situació social de la immensa majoria, superant les desigualtats en el repartiment de beneficis obtinguts, i per això ens calen polítiques compromeses amb la democràcia, el progrés i el benestar social. 

Advertisement