De la nostàlgia a l’esperança

L’1 d’abril, a la seu de CCOO de Catalunya, Leopoldo Espuny va presentar Viejo tango en carnaval, editat per El Viejo Topo. El llibre és una memòria novel·lada, d’un temps i un país que encara poden conèixer i reconèixer aquells homes i dones que van estar compromesos amb la lluita de la democràcia. Sens dubte, aquesta memòria autobiogràfica vol reafirmar que la conquesta de la democràcia va ser producte de molts compromisos i dedicacions d’homes i dones, de lluites col·lectives, contra la manca de llibertat i de justícia. D’aquells que establien una línia divisòria entre dictadura i democràcia. La democràcia no ha estat una concessió, ha estat una conquesta col·lectiva. Una realitat que avui molta gent desconeix. Àmplies cohorts generacionals no van viure aquella època i és difícil que s’hi puguin reconèixer, especialment quan la memòria històrica està sent amagada per evitar que el record del passat ens expliqui el present i ens empenyi a moure’ns per construir el futur.  

El llibre respira nostàlgia, la qual sembla ser un punt d’on poden partir esperances. Si aleshores amplis grups de persones van empènyer de manera individual i col·lectiva per remoure les aigües tèrboles de la història, segur que avui és possible, també, organitzar, les idees i la força, en una direcció i no en una altra. 

El passat que reviu el llibre d’en Leopoldo és, per a alguns, un passat viscut. Per a d’altres és un “país estranger” (com em recorda l’historiador Javier Tébar, director de l’Arxiu Històric de la CONC, quan critica la desmemòria imposada i ens cita l’escriptor britànic Leslie Poles Hartley en El mensajero). La literatura és també una manera de recuperar la memòria, la d’un i fins a cert punt la memòria del grups del qual forma part. D’aquesta manera, Leopoldo ens ajuda a salvar de l’oblit uns fets que avui els nostres governants semblen voler aparcar en la desmemòria col·lectiva. De la derrota republicana, a través d’una saga familiar, ens acosta a un grup humà format al voltant de les lluites antifranquistes, al PSUC i a les Comissions Obreres, en mig del paisatge de Barcelona i de la seva evolució al llarg de més de cinquanta anys. 

Els anys de la Transició, marcats per la frustració d’unes esperances, són presentats des d’un punt de vista discutible en alguns sentits, amb valoracions polítiques que es poden compartir o no, però acosten a una realitat viscuda i a uns debats actuals en relació amb la interpretació de com s’ha anat construint el present. La frase que tanca el llibre, “La vejez es un tango cargado de nostalgia, una canción que suena a nostalgia”, sintetitza la seva vivència sobre aquest moment històric. Però, de ben segur, tot i que això cal que ens ho digui l’autor, situa de nou la necessitat de construir esperances. Sembla com si ens vulgui presentar una relectura de la Transició feta d’esperances derrotades, més que de causes perdudes de manera definitiva. 

Benvingut sigui el llibre i el treball d’en Leopoldo Espuny així com l’aposta del seu editor, Miguel Riera. Avui, com sempre, ens cal recuperar moltes veus com la d’en Leopoldo. Si volem que la Història, en majúscula, de tots els Gran Homes, també en majúscules, que és el que ens acostuma a arribar dia rere dia a través dels grans mitjans de comunicació, no ens faci oblidar que la democràcia en aquest país i la història quotidiana s’han construït amb lluites i compromisos col·lectius de molts homes i dones.

Si Hartley ens dibuixa el passat com un país estranger, Josep Fontana ens contraposa una interpretació del futur com un país estrany. En l’actual societat del risc, en mig d’una crisi econòmica, social i política, l’hegemonia neoliberal ens clarifica la cruesa dels contorns d’un sistema en què la desigualtat es transforma en la base de les relacions socials i econòmiques. És fa difícil pensar el futur projectant els aprenentatges del passat. Tinc el convenciment, però, que el futur està en construcció i dependrà de com ens movem en el present, del fet que el construïm en una o altra direcció i del sentit en què avancem. Aquest és, també, un dels epílegs possibles a un llibre que no ens deixarà indiferents.